Us adjunto el video que m'ha fet arribar en Carles Soler, copio el text del seu correu, és prou interessant i reflecteix exactament l'esperit de la trobada, per tant, mereix ser reflectit al culitoweb.

minut 14.45 es pot veure a en culito "batiéndose el cobre" a l'sprint final.

"""Bon dia

Podeu veure el vídeo de 25 minuts de la passada edició de LA PEDALS DE CLIP 2013.

Càmera Laura Prieto, muntatge CarSol.

Us esperem el 18 de maig del 2014 a Sant Martí Sarroca (El Penedès - Barcelona)"""

La Falconada 2013

Fidel a la idea de pedalar amb una bici de ciclocròs (ara com ara lo únic que tinc per fer camins, vaja) m'apunto a La Falconada anual amb ganes de, com a mínim, fer una curseta de tant en tant.

tot i que el rotllo de les sortides particulars, a les hores que un pot, sense cap altra pressa que les presses pròpies, m'està agradant. Això de no anar a toc de pito i sobretot no patir per arribar tard a la sortida (algo tant propi de qui escriu) té el seu què... però no fotem, de tant en tant que et pengin un numero a l'esquena té la seva gràcia.

recorregut i garminada:
http://connect.garmin.com/activity/398006460

link a pàgina Falcons:
http://www.lafalconada.cat/



Total que per sisena o setena vegada, ja hem perdut el compte, vem confiar en la gent del Falcons per anar a la que continua sent la única cosa amb cara i ulls (molta cara i ulls val a dir) que es fa a una ciutat tant ciclista com Sabadell. Els Falcons ja no són un grup de gent que munta una marxeta sino que ja són una organització de proves ciclistes amb plè dret, ténen la seva estructura muntada i són capaços d'absorbir 600 (o 700 o 800) tios en una matinal de diumenge. Ole per ells!

Canvi d'hora pel mig vem dormir una horeta més, i a les 8h, sortida com sempre, amb aglomeració de participants, xupinaso i algo interessant, sense pluja! que l'any anterior ens haviem cobert de glòria fins a l'enteniment! Pujada a Tore Romeu amb un parell de reagrupaments de la Policia Municipal, i sortida cap al camp vers La Salut a toc de pito, camí ral de Castellar a toc de pito i encarar el Puig de la Creu pels Bombers (assassins!) fotent una escabetxina de ciclistes que ni te cuento!.

Coronant el Puig de la Creu em trobo sobre el 8 o el 10, i com que la baixada és pedregosa i anem cap a Can Sallent, em van passant les vintinous que dóna gust. El camí està pobrement marcat i arribat el primer avituallament em comenta l'organitzador que els hi han tret marques, sempre hi ha algun gilipolles que es pensa que fa gràcia treient les fletxes d'un recorregut el dia abans! Baixem a la cadena de Can Sallent des de Catafau i encarem pujada vers el Fonoll, zona Codines, de moment tot pista encara que un pèl trencada.

És alucinant com han canviat en 3 anys les feixugues muntanbaiks, ara amb això del 29" les bicis els hi córren més, a les pujades no els deixo tant enrera i a les baixades ni m'hi acosto. El qui encara tingui dubtes que em cregui, la opinió d'algú que s'ha mirat les 26" i les 29" des de fora ha de comptar, i anant amb una bici de ciclocròs, amb les 26" ventilar-se una muntanbaik en un recorregut combinat com una Falconada era fàcil, ara contra una 29" és impossible.

Total que quan devia anar sobre el 15, en una trenca que hi havia al camí, foto el llantasso del dia i punxo la roda de darrera, amb la mala sort que la vàlvula de la roda de recanvi era curta i no m'hi cabia la manxa. És bonic veure com va passant tothom (de veritat, és xulo anar-los veient pasar sobretot si no t'has quedat tirat!) i sobretot sentir que t'ofereixen ajuda. Al final en Joan Ibars i en Jordi Vigo duien manxa adecuada i puc inflar la roda, i sense pretensions d'anar racing, decideixo disfrutar del recorregut d'una forma més pausada.

Doncs una mica abans del Fonoll el dissenyador del recorregut va decidir posar trialeres, i jo, fidel a la meva bici, les haig de fer a peu. home, algunes la gent et passava, no passa res, però en d'altres fèiem cua, o fins i tot jo els passava a ells quan tots anàvem caminant! La veritat és que les primeres del dia éren divertides, després, baixant cap a la zona de Les Elies, els senders es van anar fent carregosos, i més enllà de Les Elies, en direcció a Caldes, enlloc d'anar per la interessant i divertida pista que porta al Pascol ens van fer anar pel costat de la riera, per un lloc on ni els excursionistes gairebé passen, amb tròs i tròs amb la bici a coll.

Jo rai que ja sé que haig de carregar la bici, però tota aquella gent, amb suspensions, frens de disc i bicis adecuades per saltar, passejant la burra al costat, em sabia greu, pobrets!

Fem Caldes - Sentmenat per la plana, passant el Castell, i pugem a la Serra d¡que ho separa de Sabadell pel dret, au! altre cop a tibar la bici! amb lo fàcil que hauri estat anar pel camí planer! ja molt cansat físicament de cames apenes puc pedalar fort i l'arribada a Sant Oleguer es fa feixuga, la Falconada 2013 ha estat la més dura, amb diferència, de les 6 o 7 que he fet, i considero, un cop acabada (abans no, que els hi maleïa els ossos!) que una edició així de cruenta feia falta, tot i que tant sender i tant caminar era per haver agafat un cistell i aprofitar per collir cuatre bolets!

Arribada genial a la seu del Falcons, botifarrada habitual, i ambient Sabadellenc a més no poder. Un cop a l'any córrer a casa és algo que no es pot pagar amb diners!

fins al 2014!

LA PARAULA ÉS "BIKE COMMUTING"

Ja tenim concepte, o almenys tenim nom per al concepte: Anar en bici per la ciutat és el Bike Commuting, i per lo que es veu és "tope modelno", o sigui, que al loro, que si no vas en bici per fer esport, o sigui, que si hi vas per necesitat, estàs "commutant".

...i jo que anava a l'insti en bici, i em pensava que era un bitxo raro!

Has de pillar una fixie o algo retro-vintage si tu ets rollo dissenyador gràfic, artista urbà, rollo "jipster" que són aquells que van a lo modelno amb pantalons de pitillo però cagats de dalt, bien peinaos i amb barba de homeless.

Has de pillat la mutarbaik de ta germana, rovellada de tants anys d'estar al balcó, i fer-li unes fundes de ganxet de colors, si és que ets rollo perroflautic.

Una cannondale de passeig (o altres marques de caché) o una brompton (o derivats, però amb classe, no fotem) si ets rollo white collar worker o et surt la vena pijeras.

Una holandesa en l'estat que sigui, però holandesa o alemanya, si has tingut alguna experiència erasmus.

però lo important és que vagis al cole, a la uni, a la oficina o a la feina en bici, lo impotant és que com més bulto fotem pels carrers, més pel sac donarem als qui ara com ara encara els sembla que molestem...
... i de passada farem salut, i farem gasto al sector de la bici!

amplieu informació a l'Oracle:
http://en.wikipedia.org/wiki/Bicycle_commuting

o fixeu-vos en com es pinta el món commuting:
http://www.bikecommuting.com/

Una marca de coses interessants i amb calitat, dins del paraigua de Top Fun (els de Niner, vaja)
http://www.finnacycles.com/index.html

O una marca amb sensibilitat ciutadana:
http://orontas.com/journal

O la revista de subscripció gratuïta (crec)
http://www.ciclosfera.com/

PEDALS DE CLIP 2013

.
EN 3 EDICIONS, DE 8 A 160 VELLES EMBARCACIONS TORNANT A NAVEGAR.


Un encert en la idea, un encert en el moment, un encert en la manera d'organitzar-ho. El motivadíssim grup de gent encapçalat per en Carles Soler ha donat de plè en una diana feta a mida per als qui volen recordar, els qui volen reviure o els qui volen saber com eren els temps on el carboni tan sols era present a les mines dels llapis.


El diumenge 19 de Maig es va "perpetrar" la Pedals de Clip, una trobada que hauria passat per un recull d'anècdotes i una desempolvada de vells abrics de franel·la si no hagués estat perquè un inesperat èxit de convocatòria va colocar la llista de sortits en un lloc més alt que moltes curses i marxes que es fan dirigides a un públic menys "especial" (aquí volia posar la paraula friki, però és que seria el recurs fàcil, i d'aquests ja n'abunden al blog!).

Sant Martí Sarroca va ser el perfecte punt de trobada i d'arribada (a dalt del castell, amb el seu mur final) d'una concentració que va tenir molt que veure amb l'esperit que la havia mogut. Ambient distès, converses amb desconeguts que de cop són propers, i una marxa de velocitat controlada, amb un parell de reagrupaments, que ajuntava joves i grans, lleugers i feixucs.

El recorregut, escollit entre carretera estàndar, carretera local, i camí de ciment o fins i tot de terra, ens va portar a donar voltes per un Penedès desconegut per a molts, sente el pas entre vinyes i finques un descobriment constant que va valdre molt la pena.

Lògicament per acompanyar-nos i cuadrar la sortida ens acompanyaven un grup de motos, clàssiques, que milloraven el regust de ranci de tot plegat.

La convocatòria va reunir molta gent. Per tant, no som frikis, perquè un friki és qui fa una cosa minoritària, o diferent, o va per la tangent de la vida amb actitud pueril.

180 inscrits no és minoritari, és multitudinari si tenim en compte dos factors: 1 no hi ha bicis antigues en estat acceptable i en actiu, 2 no hi ha marxa o proposta ciclista que hagi multiplicat per 20 els seus participants en tan sols dos anys. Per tant hi ha públic, i hi ha ganes, i aquest és l'encert, la oportunitat, de'n Carles Soler i la resta d'amics, tants com 180 més la vintena o trentena de col·laboradors, que van gaudir d'aquelles bicicletes que el sol fet de pedalar amb elles ja t'embutllofa les mans, els peus, i el cul.
(ampliar info a: http://culitoweb.blogspot.com.es/2012/12/assaig-sobre-ciclisme-classic.html)

Indescriptible la joia de poder veure, en la mateixa carretera, a corredors i ex-professionals, a mountain-bikers, a missatgers de fixie, a botiguers i mecànics,

Indescriptible el soroll dels espetecs dels canvis quan els pinyons no entraven a cada canvi de desnivell, i els cagadéus que se sentien quan hom es descuidava de baixar el plat i anava a buscar la maneta i es trovaba que no la tenia al frè, sino a baix al cuadre!

Indescriptibles els relleus i els piques que es veien entre vells rivals, veure la motivació d'aquells "senyors ciclistes", que amb la seva panxeta i la seva barbeta grisa havien tret a circular la bici que es van comprar quan es van casar... "em vaig comprar la bici i als tres mesos una Impala, i encara les tinc les dues i totes funcionen!" m'explicava un home que podia ser mon pare

I no menys indescriptible les sensacions dels joves al descobrir les bicicletes que s'han de fer anar (no com ara, que van soles)... "m'he comprat aquesta colnago i l'estreno avui, mai havia anat amb una bici antiga" m'explicava un nano de Torelló que havia vingut amb son pare i tot d'amics.

Parlant d'amics, em vaig retrobar amb en Roberto Follia, un vell conegut de Viladrau, apassionat de la bicicleta, que no es volia perdre (tot i treballar a Laredo entre setmana) la PedalsdeClip. També va ser sonada la retrobada amb en Xavi Montserrat, amb qui vint anys abans haviem pedalat, segurament amb les mateixes bicicletes que portàvem a la PedalsdeClip, segurament amb el mateix maillot i xixonera... el punyeteru està impecable... jo ja he perdut tot el cabell, en canvi!

Va valdre molt la pena la rebuda que se'ns va fer a les Bodegas Torres, on vam degustar uns vinets (penedès, i suppose) i vam avituallar de pà, formatge i embotit. De passada vam mirar detalladament les màquines dels demés, descobrint detalls i elements dignes de mullar el pitet.


... és que abans, de les bicicletes se'n deia màquines.








Amplieu info a:  http://pedalsdeclip.blogspot.com.es/
o bé a http://lapedalsdeclip.cat/ on hi ha més fotos que déu.


Fins aquesta línea, és la sèrie de fotografies des del meu mòbil. A partir d'aquí, imatges d'altres companys, destacant les editades per en Manolo Tusinu i les de la pujada al castell.

La ruta acabava al castell de Sant Martí Sarroca, amb una pujada final que es prestava a sentir-se ciclista. A falta de 3 o 4 km per arribar ens vam anar posant gallitos, nerviosos, sulfurosos, i vem fer l'ascensió al mur del Castell a tant com donava la màquina. Vaig tenir la sort d'encapçalar un sprint on mai millor dit ens vem batre el coure!

.


nota per al censor:
les entrades d'aquest Blog es deuen a la voluntat de publicació de les històries i pedalades que, de forma privada i personal hom realitza. La menció de les entrades aquí presents en d'altres mitjans són fruit de la voluntat de qui aquí publica d'extendre la seva privadesa. La no menció en aquests mateixos mitjans, en canvi, pot venir donada tant per la no voluntat com pel descuit.

El periodista elèctric

.
Anant pel món (no massa lluny, estàvem a Sant Cugat, et trobes amb persones que poc o molt t'impressionen.
Impressionar deu voler dir deixar emprempta, ambdues paraules comparteixn lexema, i en Suso Pérez, un ciclista de carretera amb bicicleta elèctrica que he conegut aquest matí, m'ha fet canviar el punt de vista d'algunes coses.

Mai us ha passat que aneu fent camí i us trobeu a algú reparant una punxada? suposo que com jo pareu, ni que sigui uns segons, i pregunteu si fa falta algo. Mai has de parar del tot, sempre et responen: "no cal! ja està arreglat!" Aquest matí ha estat potser la primera vegada en tants anys que un "senyor ciclista", m'ha demanat una mica d'ajuda amb una punxada que l'havia deixat a la cuneta.

Hauria estat un parxe normal i corrent, o una càmera nova i avall, però el problema venia per una altra banda: En Suso tenia una bicicleta elèctrica, una BH de carretera (rollo híbrid però asfaltero), i tant per muntar com per desmontar la roda s'havia d'haver fet com a mínim segon de carrera de tipus tècnic.

Mentre reparàvem punxada i muntàvem la roda i tot el tinglado hem anat coneixent-nos. He descobert en en Suso una persona d'una educació excel·lent, mesurat en les seves paraules i amable que dona gust. Feia dotze anys que no rodava en bicicleta, havia pedalat molt, "con bicis de estas de carbono como la tuya", però ara entre la poca forma i la edat havia canviat el xip. "No le quiero pedir a mi corazón esfuerzos como los que hacía hace 15 años, la bici electrica me ayuda, es hoy por hoy "mi" tipo de bici, y te juro que a veces me muero de ganas de mostrarles mi experiencia a muchos hombres de mi edad con los que me cruzo, y que veo penosamente sufriendo a cada cuesta".

Lo dit, m'ha canviat el punt de vista de la bici elèctrica.

THE GENTLEMAN RIDER.
La bici elèctrica té el seu lloc, el seu públic i en Suso ho transmet al seu blog: Carril Bici. no deixeu de visitar-lo ja que té garantia, un periodista aficionat al ciclisme segur que ens mostra temes altament interessants.

Valdrà la pena seguir les seves experiències i llegir els seus reptes, com un viatge al País Basc que té programat, segons avui m'explicava.

Repeteixo: http://blogs.lavanguardia.com/carril-bici/

La màquina que hem estat manipulant era com aquesta:  http://www.bhbikes.com/web/en/easy-motion-ebikes/por-tecnologia/neo/neo-race.html

¡Señor Pérez, ha sido un placer!

Bonaigua 2013. comunicat de l'organitzador.

.

Des de Culitoweb volem extendre un comunicat d'una organització que any rera any es supera i que en la edició 2013, la més complicada per ells, ha demostrat el real significat de la paraula OR-GA-NIT-ZA-CIÓ.

enhorabona avançada als amics de La Pobla i dir-vos que ens uns dies es publicarà la crònica de la prova al més pur estil Culitoweb.

http://www.labonaigua.cat/

La Bonaigua XIV edició 1 de juny de 2013

Una Bonaigua inèdita. El com i el perquè del recorregut alternatiu

El fet que la marxa es desenvolupes de manera imprevista, així com els comentaris que aquest fet ha ocasionat, ens obliguen com a organitzadors a donar les degudes explicacions i així exposar la nostra versió de com va anar tot plegat:

- En cap moment vam contemplar la possibilitat d’una suspensió. Per nosaltres aquesta és des de tots els punts de vista la solució més traumàtica per a tots, organització i participants. I això bàsicament per dues raons, per una banda perquè el dia de la marxa només una part del recorregut estava afectada pel mal temps, i per l’altra perquè efectivament, la pela és al pela, si, com alguns comentaris posen de manifest, però no en el sentit que expressen aquests, si no i ben al contrari, perquè una suspensió representa un greuge que afecta a tots, però molt especialment als inscrits i més encara a aquells que es varen presentar amb la intenció de sortir . A banda dels jijis frívols i malintencionats cal tenir present allò que indica el reglament dels circuïts de la Federació Catalana en el seu article 14, drets de l’organitzador apartats a, b, c i d en el sentit dels canvis de recorregut, neutralitzacions i la no devolució quan la suspensió obeeix a causes majors, meteorològiques,… Vam tenir molt present en tot moment la confiança que els participants inscrits ens havien fet i l’esforç i disposició no només econòmics que representen presentar-se a la Pobla per fer la Bonaigua, a banda del greuge que podia representar per a nosaltres mateixos.

- El recorregut alternatiu es va improvisar moments abans de la marxa, el sabien uns pocs membres de l’organització que el varen dissenyar, i només el vam donar a conèixer als Mossos d’Esquadra per a que li donessin la seva aprovació, com una possibilitat si no es podia completar el recorregut plantejat. No hi va haver temps per a gaire més, no podíem donar massa detalls perquè kilometratge i desnivell eren una incògnita i concretar indrets de pas hauria estat llarg i poc efectiu pel molt probable desconeixement de la majoria dels participants dels racons alternatius per on teníem la intenció de passar si el port de la Bonaigua acabava sent impracticable. Entenem que aquesta és una limitació inherent a les circumstàncies, probablement millorable, però així van anar les coses.

- No vam plantejar un recorregut alternatiu qualsevol, havia de reunir unes condicions a l’alçada de la nostra marxa,tant pel que fa a kilometratge i dificultat , com a atractiu del paisatge. Aquesta era la nostra responsabilitat com a organitzadors, als qual se suposa un coneixement del país al nivell de les circumstàncies. Vam voler evitar també una circulació excessiva per carretera principal i evitar el pas repetit per nuclis importants, i sempre que fos possible fer les desviacions i incorporacions per la mateixa ma.

- La decisió de fer el recorregut alternatiu es pren un cop la marxa ja s’ha iniciat i en base al coneixement actualitzat de l’estat del port que gent de l’organització es van encarregar de verificar per ambdues bandes d’aquell. Confirmat que el pas a la Val d’Aran no seria possible per impracticable i perillós, ho vam notificar als Mossos d’esquadra i vam iniciar el canvi d’operatiu: senyalització, avituallaments, controls,…que es va fer sobre la marxa. Aquest va ser l’apartat més exigent i difícil de gestionar i el més desgastant per a aquells que el varen coordinar i el voluntariat implicat.

- Però tot i les dificultats, es va fer i n’estem molt satisfets, vam procurar als participants el dia de ciclisme que es mereixien, i ara ja sabem que tenim una alternativa plausible amb pels i senyals per quan la situació ho requereixi. Els detalls d’aquesta, ja es veuran, n’hi haurà de diversos atesa la gran varietat de ciclocomputadors que traginem, i us proposem que ens els feu arribar.

Així doncs només ens queda agrair als 500 que vareu prendre la sortida la vostra confiança, cega en aquest cas, felicitar als que tot i l’inesperat, vareu passar-ho be i vareu trobar que l’alternativa va valer la pena, i a aquells que us vareu sentir defraudats, decebuts o enganyats demanar-vos disculpes, perquè a ben segur teniu raó. A tots, us esperem l’any vinent el 1r dissabte de juny,com sempre, esperant que llavors si, puguem fer la Bonaigua que tots volem.

Rebeu una cordial salutació

TERRA DE REMENCES 2013

.
nota per al censor:
tal i com es va predir a la marxa de Vilafranca, la Terra de Remences no va ser cap marxa neutralitzada i el ritme dels ciclistes va ser el que els nostres bronquis van ser capaços d'exprimir (poètica forma de dir que ens vam treure la carbonilla).

La 2013 dels Remences va tornar a ser, de nou, i per mèrits aconseguits a base d'anys de cuadrar una molt bona fama amb una molt bona organització, la gran festa del ciclisme de carretera català, a l'estil de les grans mundials però sense collonades, o sigui, bon ambient, anar a la idea, i ruta de remença pel cor de la Catalunya combativa.

Combativa... Capsacosta se'm va fer curt, el vem fer a un ritme no massa punyent i en un grup llarg i nombrós que es va agrupar en direcció a Ripoll. per sort el terra estava eixut aquesta vegada (no recordava ja una Remences sense aigua) i no vam passar por. Canes se'm va fer curt, embocat sense massa violència el vem coronar en forma d'interminable serp multicolor. La baixada va ser ràpida però altre cop sense por. La mitjana era prou interessant, els primers 90km en unes dues hores i mitja. Bracons el vaig coronar en 3 hores i poquet, el malparit em va fer patir des de mig port fins dalt, on gràcies a una descarregada de bufeta en tota regla vaig ressucitar. La baixada un pèl plàcida, en un grup que anava fent però no tenia pretensions, això ens va fer perdre el fil dels de davant anant a parar entre dues aigües. Cantonigròs i Condreu, el tram de la mort, va començar plàcid, tant que em vaig decidir a tirar del grup, enfilant-nos però sense tensar massa, o sigui, turbodiesel cuarentón, i va funcionar. Coronavem Condreu ben animats i baixàvem a tomba, en un moment arribàvem a la Vall de'n Bas, empatant el temps de la edició 2012, 5h i 5 minuts, temps que qui els escriu no creu que sigui ja capaç de rebaixar si no és amb una moto.


Com sempre a la sortida vaig arribar tard i com sempre vaig aparcar el cotxe en un camp del costat del poble, algun any el pagès propietari el sentirem de lluny! Tot ben organitzat i ben conduït, dorsals i "accueil" perfectes, i a falta d'engabiat (graella) a la sortida ens vam tornar a atapeïr entre el carrer i les voreres. Per sort ja fa unes edicions es va entendre que separar la llarga i la curta era necessari, ara potser seria bò entrendre de separar els participants per temps realitzats en anteriors edicions, encara que això pugui ser considerat elitista. De totes formes durant els primers trams de la marxa es circula a carretera tallada (a efectes pràctics).


Parlant de carretera i tallar, bona conducció tant per part d'organitzadors com de forces de l'ordre públic, contribuïnt a la seguretat del participant i sense obstaculitzar la via lliure i alhora compactant el grup, o sigui, bona tasca de pasturatge (bonic concepte m'acabo d'inventar!).

i res més de moment, tanco la crònica que ja feia dies que estava per publicar.
salut i pedals!

(fotos manllevades del quieromisfotos.com)

RUTES DEL MONTSENY 2013

.
Hi ha moltes i bones marxes, perfectament organitzades, dures com una baguette del dia abans i amb més desnivell que la xifra de l'atur prevista pel 2014, però la història té un pès, i Rutes del Montseny pesa.

Amb línia de sortida tan sols a 30km de Barcelona, un port de primera, un de segona, i un trencacames entremig, la marxa del ccgranollers aguanta any rera any entre les de primera línia gràcies a una conjugació de recorregut, ganes d'organitzar i història viva de lo que són les marxes cicloesportives.

La Edició 2013 ha estat una més de les trenta i pico, modernitzada en el muntatge previ i post i mantinguda en l'esperit, o sigui, en el recorregut, que és aquella part de sabor de ranci que agrada a qui ho sap valorar. Bona nota en tot, 34 i a seguir endavant.

De fet, no-sé-quants cents de participants fan que les modernes carreteres del vallès, plenes de cotxes, es quedin estretes en un diumenge d'abril, o que la ciutat de Granollers es paralitzi en el moment de la sortida, que aparcar a primera hora sigui una odisea, però res importa tant com poder tornar a fer aquell recorregut que tens memoritzat, aquells 170km que et trenquen, duríssims els facis com els facis, a gas o a ritme.

Clar que hi ha la dialèctica de que tenim molt tròs de Vallès (i carretera porculera plena de cotxes i semàfors i pas pel mig de poblacions) tant abans de Santa Fè com després de Collformic, i que si aquí i que si allà, però hem de llegir la Rutes del Montseny com el que és: Una marxa dissenyada fa casi 35 anys, la gràcia de la qual és que manté el recorregut inicial a pesar dels desdoblaments, dels mercats dominicals i de les carreretes modernes.

Personalment la meva actuació esportiva 2013 em va servir per treurem les dues espines de les edicions 2010 i 2012, on vaig sucumbir a la meva pròpia impetuositat (i falta de forma) morint a l'altura de Coll de Rabell. Petar dos cops al mateix moment fa prendre't-ho amb ganes la tercera vegada, i aquest 2013 no em van rebentar d'entrada, tot i que es va pujar Santa Fè a un ritmasso i que em vaig quedar fent la goma a dos km de coronar, vem reunir un quintet per fer lo dels Cortals, quintet que em va deixar clavat a la baixada de Collsaplana (o la penya no deu haver d'anar a treballar el dilluns, o jo sóc un cagat a les baixades, o les dues coses).

Total, que em vaig cascar el tròs de la Cantina, Pont de Fàbregues i Espinzella tot solet, i just al començar Collformic m'atrapa un grup de 8 o 10, dels quals la meitat van com poden, i l'altra meitat no se'ls pot seguir. De nou coronar i baixar per Montseny, i a baix a Palautordera reunir colla i fer-se el plà de Vallès (que no és plà sino que va fent repetxons colloneros) intentant que la gent organitzi uns relleus mitjanament dignes. Al final em toca tibar del grup, com que ens hem trobat amb gent de la curta tothom fa el que pot o el que les cames li deixen fer, i contents i satisfets arribem a Granollers.

Per una vegada la Rutes del Montseny no m'ha desfet, espines desclavades, seguiremos informando.

http://www.ccgranollers.com/
http://www.ccgranollers.com/arxius/1366630450.pdf
.
(nota: a la columna esquerra del Blog hi ha el Calendari 2013. Cada marxa està puntuada entre parèntesi. el primer valor és el que Culitoweb otorga a la organització. el segon és que s'otorga a sí mateix.)

CERVERA, CLÀSSICA DELS MURS 2013

.
Amb el fred dels primers d'abril ben viu se'ns va acudir la brillant idea d'anar a fer la Classica dels Murs, la marxa que la Pc Cervera organitza actualment amb un recorregut realment bestial, després de les seves incursions per la zona nord (Transpirenaica i Segarra-Solsonès) l'any passat van dissenyar un duríssim recorregut on, sense cap port, superaven els 2500m de desnivell amb una combinació de carreteres i 16 murs, cap d'ells amb pendents menors d'un 7%, cap d'ells més llarg de 3km. Un recorregut suposo que complicadíssim de dissenyar i que després de 13 temporades fent marxes m'atreveixo a colocar entre els 5 millors que he tingut la sort de patir.

 Així doncs, puntuals i amb minut de silenci inclòs en honor de Miquel Poblet, sortim de Cervera per encarar la zona nord de la Segarra, un primer bucle en principi suau, tan sols 6 murs per anar fent boca i no massa desnivell ni dificultat... si no arriba a ser pel fred intens que ens envaeix.

Res fora de lo normal fins a Calonge de Segarra, on un doble mur al 11% i 14% ens posa en antecedents. igualment ens passa amb els següents, el grup no es trenca però anem veient de què anirà la cosa. Tranquilitat fins al km70 on es conjuntarà l'inici del segon bucle amb una continuació de murs, un cada 3, 5km com a molt, i on combinant carretera estreta amb carretera normal, combinant estrebades amb anar a ritme, anem aguantant el grup a la vegada que aquest va perdent unitat rera unitat.


El fred desapareix de cop a l'entrar a la Conca de Barberà, marxa la boira i el solet ens escalfa... encara que ens escalfem més nosaltres amb les nostres intentones.

Passat Montoliu un moment de dubte al quedar-me tallat, però a davant no tiren massa fort i tornem a empalmar. Aquest és el problema, tornem a anar a ritme fort i ens apreten més del que voldriem, ens deixen enrera i empalmem, volem tornar a patir, i calculo que no durarà gaire, tinc fondo però em falta foça, i ho noto en el cop de ronyó, que no és prou fort com per saltar endavant amb ells.

Planyent-me de lo dur que és no fer cap port llarg i anar fotent apretadetes no em donc compte que lo dur està per aribar. Al Km90 s'empalma la primera tanda dels grans del dia. Cabestany escalfa Albió 19%, duríssim mur sobre mal asfalt, Savallà 19% i sobretot Conesa 11% i Forès 21%, tot Forès de baix cap dalt sense deixar-se ni un metre de desnivell per fer. Veig en Roque posant peu a terra, em veig incapaç d'adelantar ningú, i ningú m'adelanta, estem quiets dalta la bici però no caiem.

Un ciclista cada 5 metres i no obstant corones i no trobes ningú, sembla que aquests 5 metres siguin una eternitat i és impossible connectar o ni tan sols agrupar 10 ciclistes. Coronant Forès (on per cert m'ha faltat corona amb el 34x25 oju!) ens agrupem una quinzena, En Pep Tatché i jo iniciem la marxa agrupant gent i al cap de rès desemboquem a la general de Montblanc a Tàrrega.

Arribant a Verdú connectem de nou amb davant i ens acostem, en una tanda de calma, als 3 definitius murs.
A Montornés tot es trenca en mil trossos, a Granyena tan sols som capaços de superar la pendent i agrupar 2 o 3 companys, per baixar cap a Cervera i fer la pujada final a la Plaça Major.

Entrem un ciclista cada minut, cada trenta segons, entrem en rosari, no massa lluny del cap de cursa però sabent que sense cap gran port, la Segarra i la Conca ens han deixat ben esquilats.

Un excel·lent a la organització, com altres vegades tot correcte, ben fet i lligat.

Us adjunto un vídeo d'Oscar Marín penjat a youtube, el Mur de Forés vist des d'una bici:
http://youtu.be/jfdMMnfh3vc

Les imatges són extretes de infobiker, en un enllaç directe que podeu trobara ala web de la marxa http://classicadelsmurs.cat/

226ERS test de xutes glucomaniacs

.
Gràcies a la meva companya de feina Ada Xinxó (mireu el seu blog) em van fer a mans uns xutes de la marca 226ERS per a provar. Com que li vaig prometre un informe, i fa dies que no publico res (1), mato dos pàjarus d'un tiro.

Em trio una ruta de 4 hores i 100km, amb 3 ports, cosa xula eh? l'Obac, Montserrat per Rellinars pista forestal i Vacarisses-Els Caus, acabant a l'Hostal de Cim de St Feliu del Racó. Aquí la teniu: http://connect.garmin.com/activity/289102399

Rebo 3 chupetins del tipus energy gel, Maduixa, Llimona i Xocolata, amb tres càrregues de cafeina diferents.

De sortida pujant l'Obac sento que tinc cames i decideixo tirar endavant la prova dels gels, que si arribés a estar mort de poc serviria. El primer port coincideix amb la primera hora, no prenc res fent així que el glucògen acumulat es vagi esgotant. Baixo a Castellbell i el Vilar i enfilo cap a Marganell. poc abans del nucli urbà es trenca a l'esquerra per una indicació que diu: "Montserrat per pista forestal asfaltada"... prou interessant per als caçadors de desnivells impossibles... uns 15km amb 11, 12 i fins a 15% en un km final del cáguense.

Em xuto el gel de Llimona, 25mg de cafeina, sabor passable, bona textura. El port va fent esglaonets tot i que els primers 12% es veuen a les primeres de canvi. El resultat del test del gel de llimona és una mica de curs de P4, defalliment general al moment àlgid de l'esforç... clar que era un km al 15-16% mantingut!

El gel de Xocolata el prenc a la tercera pujada del dia. Des de La Bauma s'agafa la carretera general cap a Terrassa i als 200 metres es trenca a l'esquerra (Mas Estarros, Vacarisses) una carretera relativament llarga que comença suau però va in crescendo, convertint-se en un port interessant sobretot si a Vacarisses Nucli urbà tombes a l'esquerra en direcció a "Els Caus". 13km de baix a dalt, on empalma amb el col de l'Obac.

En realitat no és xocolata del tot, sino que recorda les barretes d'estrep (pels no sabadellencs estrep és regaliz). Entra suau i collons com tira! els 50mg de cafeina són reals, la força a les cames es manté i el gel és realment dels que ressuciten els morts.

per provar el tercer gel (el que no té cafeina, sabor maduixa) me n'haig d'anar a una pujada extra. tenint en compte que als 100km tot lo que li entri al còs serà benvingut, i que mantinc tò muscular, allargo cap a Castellar del Vallès per pujar l'Hostal del Cim, a Sant Feliu del Racó, 1,8km amb algun 12%, exactament l'esforç extra que buscava. Sabor de maduixa tipus gominola diguem-ne i resultat Ok, o sigui, un chupetin de gel estàndar.

Sobre el vial, o sigui, l'envoltori, la xeringa de 25gr és quantitat suficient per una presa. el plàstic podria ser més prim, un parell de dècimes menys en l'espessor facilitarien que el gel sortís més fàcil i no s'hagués d'escurar tant fort. Per altra banda el precinte que es trenca per obrir el vial és un pèl dèbil, i podria ser reforçat. M'agrada més el vial en xeringa que no pas la bossa d'altres marques, que sempre deixa contingut al seu interior.

En resum: Gels 226ers amb bona nota, sobretot el de regalèsia, perdó, xocolata, xute de sucres i cafeina molt vàlid. Vial de presa molt còmode per portar a la butxaca del maillot i fàcil per a prendre sense parar de la bici, amb una sola mà, tema important.

au, test acabat.

pieds de page
(1) anava a publicar crònica d'un event ciclista turista però em vaig mossegar la llengua pel bé de molts, el meu inclòs.

terra de volcans 2013

.
PRIMERA EN LA FRENTE!
o millor dit en la garganta... ja que seguint la dita que tots tenim excuses per no tirar ni pa'trás, em vaig presentar a la Terra de Volcans, que no és exigent ni res, amb mal de coll.

vaig fer lo que vaig poder:
http://www.bttamer.org/wp-content/uploads/2013/03/llarga.pdf

Com habitualment, i això ja va amb la bèstia, arribo a menys de 10 minuts de la sortida i trec el dorsal a darrera hora, quan ja tancaven. sense temps ni de cagar de gust (ni tan sols de cagar, vaja!) prenc la sortida amb un mitjó al garró, el maillot descordat, un guant a la butxaca, el casc per lligar... o sigui, fet un cromo!

I sortim a pinyó! els elites estaven a Sabadell, els muntarbikerus estaven a Banyoles... però els Seniors i masters no tenien cursa... estaven allà! els cabrons es posen a pujar Osor a plat fondo i cullera sopera i arribem a Sant Hilari en fila i tombant a les curves. Espectacular entrada i sortida a la vila, a la rotonda de la Font Vella em quedo despenjat i em tocarà fer lo del Tortadès solet, acompanyat per un estranger que no parla i dos gironins que no callen.

Tortadès i Collsaplana pel darrera i baixem pel mateix lloc que a les Rutes del Montseny. Baixada correcta amb asfalt sec, no hi ha perill tot i que em falta confiança. A La Cantina seguim rodant, pujant la Casica i entrant a Sant Julià de Vilatorta a bon ritme però sense morir. El guiri es queda enrera i els gironins, que sembla que tinguin pressa, se me'n van. Al meu ritme decideixo baixar un punt mentre que entre Roda de Ter i l'Esquirol m'atrapa un grup.

Pugem l'Esquirol, Cantonigròs i Rupit a ritme de Terra de Remences, n'hi ha tres o quatre dins del grup que són males persones, i enlloc de mantenir van posant la corda al coll, fan estrebades i es discuteixen constantment sobre qui tira i qui no.

A dalt a Condreu fan lo incomprensible, es posen a rodar desmesuradament forts i es paren a l'avituallament! jo tiro cap avall tranquilament fins que a mitja baixada, amb el terra moll, em tornen a passar com uns esperitats. Curves de final de baixada a tot drap i les rectes de st esteve de'n bas poc a poquet. Agafem  la carretera general que porta a Amer de nou i ara ens parem, ara estirem. Grau de tonteria màxima quan a sobre es tornen a discutir sobre qui tira i qui no.

Vent de cara, em quedo darrera de tot, fa rato que tinc rampes i duc poc menjar. avituallo i preparo sant martí sacalm, 10km al 7% mantingut i exacte, amb ratxes de vent, poso ritme de penitència, el 34x23, i amb la poca dignitat que em queda tiro cap dalt.

Tot i això en vaig deixar algun que altre enrera a sant martí sacalm, però pujar com els crancs és quelcom que haurem de pulir a base de farells.

Conclusions:
que vinc de molt avall en l'estat de forma, l'aturada del novembre i desembre va estar llarga i des de finals d'any he acumulat 2800km, uns 1000 menys del que hauria estat lo ideal. tot i això l'apartat del fondo està resolt i falota tan sols la xispa, que a base de marxes l'agafarem segur.

Arribarem a Montseny, Remences i Bonaigua amb bon peu. Au, a fer deures!

FER BREVETS

Davant d'una pregunta de'n Francesc Vernet, un clàssic del ciclisme i ciclocròs català que per mail em preguntava de què va això de les brevets, vaig pensar en publicar una mena de "com fer-ho" quan un s'apunta als recorreguts de llarga durada anomenats Brevets.

HO EXPLICO ALGO SUI GENERIS, QUE CONSTI

Brevet significa, en la llengua de Victor Hugo, Diploma. La mateixa paraula ho explica tot: Acreditar un recorregut prèviament pactat o definit i obtenir-ne una prova d'haver-lo acomplert.

Qui crea i després certifica els recorreguts? l'Audax Club Parisién (ACP) és per conveni mundial qui entrega, proposa i certifica els recorreguts de ciclisme de gran fons o cicloturisme. L'origen del concepte recau en els molts anys que aquesta associació porta proposant recorreguts i en la tasca que l'ha dut a definir, sintetitzar i estabilitzar la forma de fer-ho.

Així trobem de forma estandaritzada recorreguts de 200, 300, 400, 600, 800, o 1000km que en escala ascendent (generalment per fer un recorregut has d'haver-te diplomat en l'anterior) et permeten anar ampliant la teva currícula de cicloturista fondista.

Llavors hi ha recorreguts extremadament llargs, que són el súmum de la especialitat. la París Brest París o la Madrid Gijón Madrid són recorreguts de 1200km, a fer en 3 jornades i escaig, les Mille Miglia és això, mil milles, o la London Edimburg que també sobrepassa les 4 jornades de pedaleig. Són les grans propostes, els sostres que, en excursió personal i superant els propis límits, un ciclista pot acreditar.

la ACP té delegacions o entitats colaboradores que en varis països proposen i segellen recorreguts en les distàncies convingudes, per tant podem dir que hi ha una xarxa internacional (Europa i Nordamèrica generalment, també Austràlia, Japó, Àfrica o Sudamèrica) de recorreguts de 200, 300, 400, 600 o 1000 km  que podem considerar equivalents. A Catalunya tenim més d'un club que acredita recorreguts, estem a un nivell altíssim de propostes i de qualitat. (Bonavista Manresa, Pla de Santa Maria, Granollers, Pobla de Segur i la pròpia Federació Catalana són membres delegats de la ACP).

Podem fer un Brevet estandaritzat en qualsevoll lloc del món, tan sols falta saber-ne la data, lloc i hora d'inici i final, i a Catalunya en podriem fer un cada cap de setmana en època de bon temps!

UN BREVET NO ÉS UNA CURSA
tan sols és un recorregut pactat que s'ha d'acreditar. Hi ha un temps mínim i un temps màxim per fer-lo, per exemple, una barcelona-perpinyà té unes 40 hores per a ser feta, un Brevet 200 unes dotze, una parís brest parís unes vuitanta o noranta.

La classificació és tan sols un llistat dels ciclistes que han acreditat el recorregut, i generalment es posa en ordre alfabètic.


EL CICLOTURISTA FONDISTA

El concepte és senzill: el ciclista ha de fer el recorregut pels propis mitjans, amb la seva pròpia força, sense ajuts externs (ni tan sols ajuts tècnics o de reparacions) i espavilant-se per a tot el que comporta un viatge en bicicleta.

Les parades i el ritme, per tant, els determina el mateix ciclista segons la seva voluntat o les seves forces. els temps mínims o màxim per a fer els recorreguts són molt elàstics. Pensem que lo important és anar lluny, no pas anar ràpid.

El ciclista ha d'acreditar el pas per determinats llocs proposats per qui ha marcat el recorregut. S'entrega un carnet de ruta amb una casella per cada lloc de segellat. El ciclista s'ha d'aturar a cada lloc o població de control i procurar una acreditació de pas.

El control (en cas que la organització no hagi instalat un control propi) es pot segellar en qualsevol establiment obert, botiga, bar, benzinera, i fins i tot es pot segellar uns Km abans o després del lloc inicialment indicat (p.e. el poble del costat).

exemples?
S'ha segellat en un CAP d'urgències, en plena nit, al ser l'únic establiment obert...
S'ha fet signar a un Guardia Civil, amb el seu número de placa enlloc de tampó...
i altres exemples encara més rocambolescos, com entrar a un after-hours amb el casc i el xaleco posats preguntant per si poden segellar!

per cert, el recorregut generalment no està marcat, s'entreguen mapes, llistats de carreteres de pas i més modernament tracks de gps.

o sigui, un Brevet és un viatge en bicicleta

LA NIT
Com que el ciclista està pedalant en excursió personal per carretera oberta, ha de seguir el codi de circulació i les seves normes, igualment ha de procurar la seva pròpia seguretat.

Des d'hores crepusculars fins a l'alba (i en recorreguts de 400km en amunt això sol passar) s'ha de vestir vestimenta reflectant homologada o vàlida i marcar el gàlib de la bicicleta amb iluminació.

Llum led d'alta lluminositat a darrera. Llum led a davant si no s'engega el far per a veure-s'hi. El ciclista ha de ser vist.

El far de bicicleta al davant és interessant no per a que et vegin si no per a veure-t'hi. Actualment hi ha fars de tecnologia LED molt bons a preus molt barats. A partir de 500 lumens un ciclista veu perfectament la carretera. El sistema més barat és la llum tipus "half egg", un far amb bateria externa amb una càrrega suficient per unes 9 hores.

La temperatura nocturna sol baixar, en comarques interiors, fins a uns 15 o 20 graus de la de dia, o sigui que preveure roba d'abric serà bàsic. En algunes Barcelona Perpinyà s'ha passat, a finals de maig, de 28 graus a primera hora de la tarda a escassos 7 graus 14 hores després.

LES ATURADES
S'han d'optimitzar les aturades, encara que tinguem tot el temps del món millor no perdre estones tontes.
Una parada a una benzinera o a un bar per segellar, o un forn de pà, un supermercat de poble... (o com un va fer a la MGM, a una casa de cites, on per cert el van tractar com un rei, el van dutxar i li van fer cafè i torradetes, aquelles noies)... doncs parades on segelles i de passada fas àrea de servei són el que s'ha de buscar.

EN RUTA
300 són 300, i no s'acaben mai... pensa doncs la de 600, mai arribes, per tant tant te fa córrer massa, hauràs de fer els 300 igualment. Marca't un ritme de creuer, per exemple vés a buscar els 25 per hora de mitja, així cada 100km són 4 hores, fàcil de calcular i fàcil d'assolir.

200km són 8 hores, 300km són 12 hores, 400km són 15 hores, 600km són 28 hores.

A la de 400km s'ha d'arribar quan es fa fosc. A la de 600km s'ha d'arribar a l'alba, no és obligatori des del punt de vista fisiològic parar a dormir. 600km és la distància màxima que es fa sense dormir.

Parades a dormir: la tècnica és ajeure's a qualsevol cuneta i dormir 15 minuts. se'n va la passió de son i el còs no arriba a adormir-se. Si un és membre de la noblesa o no vol semblar un vagabund  pot concertar nit en alguna fonda que hi hagi durant el recorregut (opció prou sensata, què carai).

La tècnica per rodar fent brevets és fer les baixades tan ràpid com es pugui, els plans rodant sense ofegar-se, o fent relleus si tens companys (relleus curts, entrar i sortir, col·laborant). A les pujades no apretis, vés curt de desarrollo, no passis del teu 70% cardíac, i sobreviuràs.

Els pepinos són els que són, els ports, els trams durs, no te'ls pots estalviar, i en una brevet de 400 per exemple són incomptables. No et queixis quan vegis un tobogan, l'hauràs de fer tan si com no, i la teva queixa minarà la moral dels companys de ruta més del que et penses.

i TOT, absolutament TOT, és tan senzill o complicat com fer una excursió llarga en bicicleta.

salut i pedals!