dilluns, 18 de juny de 2012

BARCELONA PERPINYÀ BARCELONA 2012


24h16’… EL DIA MÉS LLARG

Seguint la litúrgia habitual de les BPB, el divendres al vespre, aquesta vegada ben a les nou en punt, em presento al Velòdrom per a recollir el dorsal i verificar la bicicleta. La sortida serà aquest cop esglaonada, sense cap cinta ni cap chupinasso, a les 6 del matí del dissabte.

BARCELONA
Igualment sortim a les 6.15, un pèl de cua per segellar, som molts, més de 140 valents de vàries edats i nivells, alguns fins i tot faràn per primer cop una 600. La sortida, pels carrers de darrera del velòdrom, empalmant un barri de casetes amb la carretera de la flor de maig, i d'allà cap a cerdanyola pel cementiri de collserola.

Un rosari de corredors, sense cap grup de sortida, als que vaig encalçant. Algú tira més valent que jo i els deixo anar fent, tot i això sortint de Montcada agafo el meu propi ritme i vaig avançant. Prefereixo que sembli que estic corrent (a ulls d'altri) que no pas anar a un xip més lent (envers mí mateix). de fet tinc claríssima la estratègia: aniré al meu rotllo, a la meva puta bola, i si algú va al meu costat serà considerat una coincidència. A París vaig aprendre que així era com funcionava el meu cos, i aquesta vegada tinc un objectiu, les 24hores, i el vull aconseguir.

Fa fresca però s'endevina calor, i sobretot humitat. enganxosa la roba, lluentes les cames, ja espero arribar a Ripoll per la dutxa, dins de 400km!

Pugem la carretera del Masnou amb un grup de Navarresos i el Julià del 02, a la baixada prenem la Nacional 2 i cap a Perpinyà falta gent. Sembla allò d'anar a veure la peli del Ultimo Tango en París que feien els avis i oncles amb el sis-cents!

Vent de popa, trenta i bastants per hora de ritme de creuer, ens agafa grup per darrera, i més gent, i fem el que no es volia fer amb allò de la sortida esglaonada: Un pelotonaco.
LLORET
Arribem a Lloret com bons germans, amb uns 35 de mitja, i ens trobem amb el control tancat. Rifi-rafe amb els organitzadors, paraules de variada índole i malsonància, obertura prematura de control (tot i que havent d'esperar gairebé mitja hora) i per fí rodo sense grup, carretera de Tossa, començant els puja-baixa tant típics de les carreteres catalanes.

Estava fins als ous de tanta Nacional.

(nota a part:)
SOBRE EL CONTROL DE LLORET
Quedi clar que el sotassignant està d'acord en que si hi ha un horari, aquest s'ha d'acomplir.
Tot i aixo:
Si són una cincuantena llarga els ciclistes que arriben mitja hora abans de l'obertura del control, significa que alguna cosa no s'ha calculat bé.
Lo normal seria que si els primers tres o cuatre córren massa i s'avancen s'hagin d'esperar.
Tot i això, seixanta ciclistes no han "corregut massa", simplement han anat fent.
És en aquest moment on enlloc de mantenir-se en que el problema és dels ciclistes el que s'hauria d'haver fet és admetre l'excepcionalitat del fet, recalcular i simplement obrir, ja que si bé 3 o 4 ciclistes es poden equivocar, més de 40 n'estem segurs que no.
I el vent de cua no en té cap culpa, qualsevol ciclista entrenat per suportar una BPB fa 90 km ben plans a més de 30 de mitja.
que, mirat d'una altra banda, i tenint en compte que ens cauria la nit tard o d'hora, el fet de guanyar 20 minuts pedalant enlloc d'haver de matar el temps esperant hauria estat un detallàs.

Fins al control d'Amélie les bains, Km 288, no vaig arribar després de la obertura. s'obria a les 16.44 i vaig segellar a les 17.04. Els 3 primers controls, o sigui, la primera terça, es van fer amb arribada prematura. és un comentari.
(final de la nota a part, deixo de queixar-me)

Sortint de Platja d’Aro hauríem d’embocar Calonge i La Ganga, però una cursa automovilística desconeguda pels organitzadors ens agafa desprevinguts, encara que de refiló. Amb prou diligència una de les furgonetes d’enllaç de la Federació ens fa girar cua al mateix peu de port i se situa a la rotonda de St Antoni de Calonge per a anar desviant els ciclistes cap a la carretera general (la de 2 carrils) de Palafrugell i La bisbal. D’allà empalmem amb les boniques carreteres secundàries d’entre La Bisbal i Torroella per on ens portava el recorregut predissenyat.

Estem tenint sort que el vent bufa, però enlloc de la Tramuntana habitual avui vé de mar, i anem cap a l’interior, o sigui que entre que el grup és gran, que hem agafat la carretera general i el vent de cua en molts casos, ràpidament ens mengem la pèrdua de temps que ens ha suposat la reculada de la Ganga i de pasada retardem la fatiga previsible per anar acumulant kilòmetres i hores.

TORROELLA
L’entrada al control de Torroella es fa en un bon grup, com era d’esperar, i també com era d’esperar cada ú comença a tirar pel seu compte. Algú para a menjar, algú segella, pixa i tira, i algú, com servidor, fa mig i mig.

Sortint de Torroella fem un grupet ben bonic amb la gent de Navarra, en Joel Laguna, en Miquel Gonzalez i en Julià del cicles 02, i en Salvador i en Joan del Bikeromanes. Seguim anant agrupats però a mesura que avancen els repetxons i les carreteretes queda clar que cada ú acabarà anant a la seva bola.

Ens partim de grupets més petits. Segueix en gran mesura el vent de cua i encara que estem baixant el ritme es van notant les 8 hores de marxa i tot plegat.

L’Empordà és espectacular, no hi ha paraules per agraïr a qui ha dissenyat el recorregut per aquell collons de carreteres estretes la gran tria que ha fet, esquivant nacionals i avorrides voravies.

PERELADA
La calor ha fet efecte però encara no ho sabem. Parem un quart d’hora a menjar ben menjats mentre esperem a que obrin segells. Segellem i sortim, aquest cop 2 Miquels i dos Julis, ja que se’ns uneix en Juli de l’Altafulla.

Han anat arribant altres participants que es queden a fer parada. Dins de poc entrarem a França, acaba la Marxa, comença la Brevet.

El tram de Perelada a Amelie les Bains és el més llarg del dia, l’acabarem amb més pundonor que cap altra cosa, i Amelie será tal i com ens esperàvem, un punt crucial per saber si hem mort o hem ressucitat.

En no res se’ns presenta la primera xungada de la BPB 2012, el coll de Banyuls és un camí fronterer asfaltat de manera més o menys galdosa. Asfalt bò amb bonics percentatges per la banda espanyola, asfalt indecent per la banda francesa. A dalt al coll veiem el Fouad, de l’Arsenal, que acompanyava a l’Héctor Abad al capdavant de la Brevet. A prop de Banyuls l’encalcem, enrampat i deshidratat. Ànims creuats i sensació que es recupararà.

Entrem a França, deixem Espanya, no ens movem de Catalunya. Vès per on.

AMELIE LES BAINS
Amb desnivell sempre positiu, vent de cara, asfalt tipus crocanti, calor del migdia, avorriment i semideshorna, cuatre ànimes en pena es presenten al control d’Amelie les Bains. Parada important, menjada important, i cagarada important.

Ens ho prenem amb calma mentre una bona colla de senyors i senyores ens atenen amb cura i es moren per parlar-nos en català. Hi ha mandonguilles. La gent d’aquest control de la BPB és coneguda per la seva amabilitat. Arriben i se’n van un dels Navarresos i en Fouad, en Juli de l’Altafulla decideix resucitar un pèl més tard que nosaltres i s’espera a la resta de navarresos. En Miquel i en Julià m’esperen a que cagui i sortim tots tres a caçar el Coll d’Ares.

Plat petit i calma tensa per anar a buscar Prats de Molló. Ares són 14km des d’allà, però l’aproximació és llarga i pica amunt. Ares és un port de Tour i encarar-lo amb 330km és insultantment atrevit.

Definitivament és un port tour. Al primer terç en Miquel entra en crisi i afluixa el ritme, jo em quedo un pèl retrassat de manera que no ens perdi de vista, però a falta de 6 per coronar, quan arriba el descansillo, ens hem separat definitivament. Com que tinc la intenció de parada llarga a Ripoll, i no pensó trencar el meu plan, tiro cap amunt. Atrapem al navarrès i al Fouad just a dalt el Coll, en Julià para a posar-se abric mentre que amb en Fouad encarem baixada i plans posteriors en direcció a St Joan de les Abadesses i Ripoll

RIPOLL
El tram fins a Ripoll té tan sols una pujada i una baixada, és conceptualment simple i avorrit… però collons com costa!

Parada llarga a Ripoll, a on trobo la bossa amb la muda neta, la roba de nit, els llums i demés material. Dutxa de mitja hora, cremeta al culet, doble ració de pasta i em disposo a engegar. De nou han arribat més ciclistes i han tirat endavant, però jo he descansat de manera mágica.

En Julià decideix plegar en aquest punt. En Miquel em demana que l’esperi. Ha trencat un radi de la roda de darrera i el recanvi que li deixa en Julià té un pinyó menys. Se li farà més difícil tot plegat, tindrà més mèrit.

Entra la nit sortint de Ripoll. Amb en Miquel ja hem decidit acabar junts. Segueixo segons les meves previsions.

ST ESTEVE DE’N BAS
Canes i baixada. Entrant a Olot ens increpen uns energumens alcoholitzats, diuen que hem d'anar pel carril bici! El tram és curt i entrem al control de st Esteve de’n Bas més sencers que no pas altra cosa.

Em sento fresc i m’entra una mica d’eufòria, queden menys de 200km i tan sols faltarà acabar. Hi ha ganes, la previsió va cuadrada i el terreny que queda és conegut de pe a pa.

Condreu i Cantonigròs són més llargs del que sembla, i un cop a la Plana, entre Roda de Ter i Folgueroles se’ns fa llarg. Ara la crisi la tinc jo, tot i que la parada al control tornarà a ser un bàlsam.

FOLGUEROLES
Hem deixat al Navarrès a mitja pujada i a en Fouad a mitja baixada. A partir d’ara tan sols anirem sols.

Em trobo en Jordi Tió a Folgueroles, al Noi de Cantoni, a la gent del Cx Osona. Ténen café de debò i et dónen panetone. La rebuda és molt gratificant i gairebé pels ànims que ens dónen valdrà la pena esforçar-se i acabar amb ganes.

En fouad entra a poc de nosaltres i automàticament demana per dormir. La seva primera 600 l’acabarà amb bona nota. Nosaltres, ben a les fosques, sortim a caçar la Pullosa.

Coronem la pullosa en un estat perversament delicat, però mantenint el tipus, no ens fa tanta por aquest tram com el darrer, amb els gairebé 80km de Calders fins a Barcelona, per això no accelerem més de lo sensat. Sembla que amb en Miquel ens entenem a la perfecció, sabem regular-nos i ho portem fent des d’abans de fer-se fosc, potser fins i tot des que vam sortir d’Amelie.

A Moià, un individu jove en estat post-embríac se’ns posa a aplaudir mentre ens veu passar: “vosaltres sí que els teniu cuadrats!”

Aquesta és la clau, rodar en parella, sol o en grup sense empènyer, creient-te que estàs més cansat de lo que realment és, i alhora sense afluixar en la tensió de cada pedalada, a un 70-80% de lo que podries estar apretant. A les pujades posar ritme constant, que pot ser ràpid, i a les baixades i als plans, córrer sense pressa. Anar a la idea.

Anant a la idea ens mengem els 15 o 17 km que van de Collsuspina a Calders, és lo bò d’aquest recorregut, grans pujades, però acompanyades de grans baixades. Entrem a Calders bastant descomprimits, i me n’adono que als darrers 4 controls hi he arribat bastant sencer.

CALDERS
Entrem al control dos o tres minuts abans del temps desitjat, amb aquesta parada i sabent lo que falta, ara ja sé que no arribo amb 24h però em passaré de poc. Com que no vull fondre’m, que no val la pena, anirem fent, a veure què en trec de bò.

Bona gent al control, beguda i menjar (que se’m posarà malament a Lligabosses), parem lo just i arrenquem. Ara sí que fa fred, o almenys en tenim. Els 14 graus es mantenen.

No hi ha rastre de la gent que ens venia darrere, creiem que hem tret bastant espai, és lo bò de ser pocs, anar compenetrats i pedalar i aturar-se anant a la idea. No hem fet pas cap cursa, simplement hen anat tirant. Amb en Miquel acabem deduïnt que és com una parella de dobles de tennis, xerrem, ens ajudem sense haver-ho de demanar, ens regulem, i en cap moment cap dels dos ha demanat a l’altre que afluixi.

BARCELONA
Passar per Castellar i no tirar recte cap a casa té collons, com passar per Sentmenat, però lo pitjor será estar a Santiga i haver de tirar cap a Ripollet. Estant a 2km de casa millor no pensar-hi.

El repetxó de santiga no hi era la semana abans, l’han fet de nou, oi?

Lo de fer el Forat del Vent per entrar a Barcelona tampoc té nom, per sort estaba previst i tot i que morim de nou, aquesta vegada els dos de cop, coronem comptant cada metre que avancem i ens deixem caure, per esma, en direcció al Velòdrom.

És el millor final, entrar a Barcelona per la muntanya, amb el silenci de tota una nit, el soroll de les nostres pedalades i els primers ocells del matí piulant. Avui farà sol, però em passaré el dia al llit.
VALORACIÓ FINAL
Vint i cuatre hores i un quart és més llarg d’un dia, certament es pot resumir així, buscant el joc de paraules a una fugida endavant maquillada en forma d’objectiu principal d’una temporada 2012 que sense aquest èxit (i sense aquella Remences a tot drap, tot sigui dit) hauria estat un suma y sigue, i en canvi serà recordada.

La BPB2012 venia en forma de possibilitat de treure’m l’espina de la 2010, una edició on les coses van anar més aviat girades. Tot i que l’aproximació a aquesta BPB ha estat més aviat accidentada, i un no ha pogut acomplir el plan que havia establert, l’ordre dels aconteixements i la mateixa prova en sí han estat com una facilitat rera l’altra, com si els astres es conjuguéssin per a que les coses sortíssin bé. Així doncs, i en referència a fa dos anys, tenim una Rutes del Montseny on tot ha estat igual (un mal dia), i una Remences, una Bonaigua i una BPB on les coses han estat diametralment diferents. Donat que la temporada 2011, a causa de la fractura de braç i la París Brest, s’ha de considerar a part, la comparació amb el 2010 està sent molt favorable per enguany, i les sensacions a sobre la bicicleta són les dels anys 2007 i 2008, els millor recordats, per tant, no ens podem queixar.

No queden objectius per enguany. Alguna proposta?

amb el Senyor Porta, ben fresquet sortint del llit, i amb l'Héctor i en Miquel, a puntet d'anar a dormir, després d'una nit de farra de la bona!
LINKS XULIS:
http://hectorabadbcn.blogspot.com.es/2012/06/bpb2012.html


MÉS INFO SOBRE ELS PROTAGONISTES: