C'EST LA ROUTE À PARIS
Sense preparació, sense ni tan sols mirar el recorregut, tan sols a ull, llegint a vista el grup, el ritme, els companys. Sortint d’una greu lesió, després d’un llarg mes, un mes de 6 setmanes, un mes lleig, desilusionat, trencador de somriures, de somnis… un mes d’insomni…
…m’estreno a la Brevet 600. com un homeless de la carretera, sense pensar, sense cervell, tan sols amb l’objectiu de tancar un recorregut puntuable per l’únic somni que podré acomplir en aquesta temporada en blanc: La París Brest París.
Serà un dia llarg rodant, en un viatge sense retorn, una llarga volta amb sortida i arribada a Manresa, sense preocupar-nos de si som persones o autòmates. Trobo el “Grup”, a la sortida, a les fosques. En Lluís, en Manel, el Pitu i la seva costella trencada, en Ramon Bergé… i els demés, habituals, coneguts, amics… en Sergio, en Joel, en Cortina, tants més! Encara que no gaires, una 600 no és per qualsevol, una 600 és o bé pels especialistes, o bé pels incauts…
… i jo ara com ara no sé del tot si sóc un incaut.
Sortim, a ritme tranquil, cap a Calaf, Torà, Ponts, un grup gran, rellevem tots, uns 30, potser 20, fins a Artesa, on en Pitu fa un esmolet i cau de morros a terra. Quin cop! El que no sap és que ha partit 6 costelles d’una tacada, el que no sap és que haurà d’esperar 4 anys més per a anar a París.
Carretera de Tremp i ràpidament entrem en direcció oest cap a Vilanova de Meià. Passat el poble, puertaco de muntanya amb un congost preciós i baixada dura cap al pantà de Cellers. Agafem la carretera de Balaguer a Tremp per uns moments, lloc on el Pitu ens deixa per agafar el tren, i entrem en una nova carretera estreta, de muntanya, amb un nou i increïble port i altiplà continu. Moror, St Esteve de la Sarga, Alsamora, per acabar a la carretera de viella, al Pont de Muntanyana, i cascar-nos uns fabulosos tobogans fins a Benabarre.
Bocata truita de patates a la benzinera de Benabarre (obligat, no us el perdeu) i ràpidament entrem de nou a una miseriosa carretera que ens portarà a la banda de Montsó per Peralta de la sal (i per on cristo va perdre el passaport).
A aquí és, on sota el sol, contra el vent, a través del no-res, comença el puto calvari. Monegros.
Però uns Monegros com déu mana, res de 100km de muntan baik per presumir de cuadre de carbono, nooooo, Ilche, Berbegal, Alcofea, Ballerías, Poleñino i Lanaja. Km 300. en un bar de cantonada, regentat per un "mozo" del poble i unes noies rossetes de dubtosa nacionalitat (i dubtosa reputació), saltem la banca del sortidor de cervesa mentre fem una retrobada amb molts dels de la Brevet (i de passada recompte de cadàvers). A partir d'aquí serà quan es vagi gairebé sol, tu i el grup que has triat, ja que la gent comença a triar els seus plans. Hi ha qui para una bona estona, hi ha qui tira per dormir més endavant, hi ha qui no dormirà.
Bujaraloz i Caspe. On parem per sopar en una pizzeria, per muntar els llums i per seguir endavant, mentre a la televisió veiem com un equip de futbol curull d'almogàvers, petitons i escapoladissos, destrossa per 2 a 1, sobre la gespa de Wembley, a uns britànics orgullosos i obstinats en participar any si any no a la mateixa final i esperar un resultat diferent.
Entra la nit. Pujar i baixar a Mequinensa, amb una vista del castell, iluminat de nit, que serà la darrera nota de color a la tortura de 200km nocturns (i diürns) que resten. Fraga arriba al cap de poc, no és així amb Tamarit de Llitera, que no arriba mai. Sucumbeixo en les llargues rectes i deixo el grup (en Ramon, en Lluís i en Manel segiràn al seu ritme) per esperar a algú que vingui per darrera. Em pasen els de Calaf i m'arriben en Joel Laguna i la seva tropa. Em quedaré amb ells.
Segellem al CAP de Tamarit i dormim una horeta i mitja a dins de dos cotxes dels acompanyants. Apenes aguantem el son, no podem estar-nos drets, ni parar, però tampoc seguir. Freds i sense esma encarem els 140km que queden, en línia recta suposadament, via Alfarràs, Balaguer, Agramunt i Calaf. No serà així.
Es fa de dia a Alfarràs, passem Balaguer i encarem una carretera local cap a Agramunt. Allà parem a un bar-pastisseria. Cafè amb llet i un inmens croissant (i una cagarada al wàter que no vegis! Els powerbar fan estralls dins d'un estómac) i patada a seguir. Ara vé lo bò, carretera normal de Calaf en obres, passem per camins rurals, d'aquells que fins i tot el Gps no veu, per el Llor, Comabella, i Viver (si, aquell poble que tanca el llistin telefònic). Camí rural cap a St Ramon, i finalment, per Conill (quin nom més maco per un poblet de pagès) entrem a Calaf.
La baixada de Calaf a Manresa es fa eterna, no podem passar de 30 quan rodem, no es pot córrer més, no hi ha esma. Anem fent esses, no podem mantenir la línia. Cada pujadeta es fa massa complicada, ja no sabem què menjar ni què beure, i tot i això anem fent els quilòmetres, de mig en mig, i mirem cap endevant.
Cremat pel sol, amb un fatal mal de cap, les cames em fan figa, el braç operat no em deixa pedalar de peu, del cansament que porta, tinc les cervicals esmicolades de la postura i la pell escamada per la sal de la suor, vaig brut, tant que fins i tot jo m'ensumo la olor. Ens mirem els uns als altres, qui passa un bon moment es posa a davant, els demés s'enfilen, a roda, per aprofitar el poc aire que ens tallen els primers de la cua. Manresa no arriba mai, però tot i això estem contents.
Hem acabat una brevet 600, menys de 30 hores. la prova més llarga que es fa sense parar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada