dimarts, 1 de juliol de 2008

BORDEAUX - PARIS RANDONNEUR (BPR2008)

ATRAVESSAR FRANÇA DE SUD A NORD I NO MORIR EN L'INTENT

http://www.bordeaux-paris-randonneurs.com/about/about.htm

Tot va venir d'una idea del Mestre Francis, mentre acabàvem le Brevet de 400Km, a Manresa, em va posar al corrent d'una darrera edició d'una cursa mítica del gran fons mundial, reconvertida a Randonneur ja que els professionals moderns passen de fer llargues distàncies. De fet, la Bordeaux-París va entrar dins del mite l'any que l'Anquetil va decidir participar-hi el mateix dia que, acabant de guanyar la Dauphine Liberé, va fer-se dur a la sortida a Burdeus, i sense dormir, va guanyar-la.

Els protagonistes de la crònica que esteu a punt de llegir som el Francis Macé i jo mateix, per una banda, en fotos a la brev400 i a la sortida a Artigues, prop de Burdeus. En Jean-Luc, un amic del poble de'n Francis, que ens va acompanyar durant l'escomesa del nostre nou Repte, i l'inseparable Audi A4, que tot i carregat fins dalt, es va portar com un campió i sense encabritar-se, li va permetre al seu "chauffeur" anar fresquet mentre nosaltres ens foníem sota el sol de la França de veritat, o sigui, la França dels Francs.








Total, que un cop decidits a fer la ruta (i mira que em va costar animar-me) vam sortir de Catalunya el divendres 20 de juny per arribar a burdeus sobre les 19h. en Jean Luc, un tio super amable, ens havia encarregat un hotel d'aquells de folleteo, al costat de l'autoroute i a cinc minuts de casa seva. Just arribar vam anar cap al lloc de sortida i ens vam aconseguir inscriure per un pèl el mateix divendres. Una organització que endevinàvem caòtica ens va donar els dorsals gairebé per caritat, sort d'uns italians que els apretaven fort, o sigui que tot corrent per entrar a l'hotel abans que tanquessin (je suis desolée mais c'est fermé, que bé que els hi surt, als putes, desolé, diuen!), van instalar-nos i apa! cap a la primera sorpresa, que en JeanLuc i la Valérie ens convidaven a sopar.

Hospitalitat i una amistat d'anys, vaig comprobar que en Francis tenia bons amics, per una banda, que aquella gent eren collonuts (tres filles, tu, però jovenetes, cachis!) per una altra, i que en Jean-Luc no li havia dit res a aquella pobra dona i havia hagut d'improvisar!!! Un sopar la mar de distès, jo que anava fent-me amb la llengua i fins i tot podia participar de la conversa (en Francis va flipar amb el meu francès, jo més!). Au, a les onze, a dormir, no gaire però bueno, dormir.

Bicis preparades, esmorzar d'hotel, i a les cinc a punt per anar cap a la sortida, recollint el chauffeur i pensant ja en la ruta. 600Km, encara que siguin per una França plana, plena de cotes però plana, són una barbaritat, i encara que nerviosos, teníem paciència. Una mica de merder a la sortida, no vam poder fer el pétit dejeuner que la des-organització oferia, però tot i això a les sis en punt preníem la sortida amb el grup dels Cicloturistes. Teniem menys de 34 hores per completar el recorregut, 56 en teníen els Randonneurs que havien sortit divendres, i 27 en tindrien els CicloSport que prendrien la sortida a les 14h del dissabte. Nosaltres hauríem pogut estar amb aquells, però la logística del nostre viatge aconsellava sortir més d'hora, per poder tornar a casa el mateix diumenge.

Vem sortir a darrera de tot i ens vem posar una mica nerviosos, en Francis volia fer una bona BPR i perdre pistonada d'entrada implicava un calentón de sortida per agafar els grups més ràpids. O sigui que vaig posar fil a l'agulla i el plat gran, i a rodar a ritme ràpid els primers vint KM, adelantant a Déu i sa Mare, fins que sobre Libourne, i encara amb el Sol ben baix (veure fotos), vem trobar grups de ritme xulo. Curioses les bicis tombades que vam anar trobant pel camí, ben bé mitja dotzena, que als plans tiben de valent, encara que a les pujades se'ls veu patir.

Vem trobar a faltar el ritme del Grupu de les nostres brevets, i tot i que hi havia gent amb nivell, els relleus principals éren entre en Francis i jo, al ritme català. osti que bé que s'ho haguéssin passat en Pitu i en Ramon, en Lluís i en Manel, o en Jesús, que estava a la Quebranta i no va venir. Els haguéssim arrencat les enganxines als fransuàs!

Paisatges espatarrants de verd, camps d'herba, cultius, casetes de planta baixa amb jardí i hortet, carreteres estretes i amples, poblets de còmic de'n Tintín i palaus i castells com el de'n tornassol. Asfalt tipus crocanti però del king size, o sigui, Norma DIN, que sembla que a França no han aconseguit encara la norma ISO per a cerreteres secundàries. acabaríem amb el cul com un Steak tàrtar per culpa dels milions de microimpactes el fabulós asfalt de la gran frança, i fins als collons dels centenars de Côtes que ens hauríem de pujar, cap port, però cents de repetxons que farien encara més dur un dia de sol impactant, cap núvol, i calor com de trenta a trenta cinc graus.

El grup més gran el vem fer uns 30Km abans d'arribar al primer control. unes 100 unitats on tiraven uns que anaven "d'equipo asul" i que si et posaves a tirar t'acavaben fotent cuneta per seguir tots juntets (frikis), o sigui que amb l'excepció d'una pujadota on els vaig apretar per a que sabéssin que el seu rotllo no anava amb mí, els vaig anar deixant cortesment que rellevéssin mentre nosaltres descansàvem. Primer control a Rouelle, Km130, i amb la cortesia habitual a centre europa, a fotre's cops de colze per a segellar. En Jean-Luc i la seva inseparable càmera ens esperaven. pixarada for you (souvenir de l'espagne) allà al mig (em miraven raro, ells pixen a darrera els arbres) omplir d'aigua fresca, que per algo duiem nevera elèctrica al cotxe, deixar la roba sobrera, i carretera i manta!

El péloton trencat i comencem la zona de les cotes. carreteres plenes de paranys, tant al terra com al desnivell. veien els de maindru-Photo que ens fan un parell d'instantànies i anem pescant gent, que comencen a anar tocadets. Empaitem un grup i un altre i ens anem adonant que tenim un ritme superior, tot i no forçar, a menys de 170puls a pujades i mantenint molt per sota de 150 a tot arreu. Acabem com abans, trobant un grup amb el que fem una colla de km, amb uns italians (els italians de les inscripcions) i anem aguantant. Tot i això, la duresa del recorregut és bastant alta, i de cop ens trobem, a uns 20km del control 2, en un grup d'uns 10 on sí que ens avenim i ens posem a rellevar perfectament. ens traguem els km de cop i arribem a Isle sur Jourdain, km 223, el C2.

http://www.maindruphoto.com/advanced_search_result.php?cPath=1328_1329&numbercompetitor=1198&&language=es

No hi ha avituallament, parem a segellar i anem cap al cotxe, carreguem menjar i aigua, molta aigua, que ja fa calor, i sortim del poble mentre veiem alguns del grup que ja han sortit. Paro a pixar a una cuneta i amb un petit calentón, fem grupet de nou, i ens posem a treballar junts de nou una bona colla de Km. La gent del grup se'ls comença a notar tocadets i allargo els relleus, en Francis es manté al darrera, està passant la seva primera petita crisi, i doblo els relleus en una plans espatarrants. Les carreteres passen ara entre grans boscos, amb rectes interminables, on rodar fort és obligat. mantenim la velocitat a uns 33-35 per hora, avui aprendré a rodar! Arribant ja a Noyers una carretera encrespada acaba de rebentar els nostres companys de grup, i gairebé sense voler ens veiem fent sols els 10km que queden pel control 3. Martizay, Km 303, amb una calor infernal. les tres de la tarda i la penya que cau de sufocació, insolació i deshidratació. Hi ha per fí un avituallament, ben aparellat, en una plaça amb una font que brolla a saco, tant que la gent s'hi fot a sota tota sencera!

En Jean-Luc ens va seguint amb el cotxe, moltes vegades el sentim al darrera, passa i ens fa OK amb el dit. llavors els trobem a una cuneta, o a dins d'un poble, aparcat i fent-nos fotos. alguns cops paro al cotxe a collir aigua, passo bidons a en francis. Inclús una vegada en jean.Luc ha passat un bidó ben fresquet a un company de grup, que li ho ha agraït moltíssim. Alguns dels ciclistes, per no dir tots, amb els que estem rodant, ens donen molt bons sintonia. ens ajudem bastant i hi ha una mena de pacte per anar tirant sense apretar massa, però sense parar del tot tampoc. No es fan curses, es fan milles.

Parem una bona estona a Martizay i en Francis es fa fregues a les cames. Passa un pilot d'unes vint unitats, amb els italians, uns bretons que són colla, i altres corredors. Van junts des de fa estona. els deixem passar, esperem encara que endevino que haurà estat un error.

El llarg tram fins al control 4, 60km en plena tarda, amb desnivell positiu i carretera general que va pujant de mica en mica, a esglaons, el fem sols. pateixo bastant per fer-lo, i tot i que hem tornat al ritme nostre, rellevant sovint i repartint-nos les tasques, vaig bastant deshidratat. Jo acostumo a fer les pujades, mentre que en Francis sol posar ritme als plans. Anem gairebé otcant-nos la roda i cada vegada sembla que estiguem més compenetrats. Tot i això, és dur, però ho és encara més per una quants que trobem descansant per les cunetes, estem adelantant gent de davant de tot que han petat, i és que la calor aquesta els ha agafat per sorpresa, a tots aquests que no hi estàn acostumats.

El c4 és a Noyers sur Cher, km 364, i allà no hi ha avituallament. No serà fins a a Romorantin, al km 392, només trenta després. Fem una parada per omplir bidons però tot just arribar veiem com surt el grup del italians i els bretons. Decideixo proposar-li a en Francis d'atrapar-los per arribar al c5 en grup, no tinc ganes de pedalar sol i prefereixo calentar-me ara i rodar en grup. La cacera ha començat. Em poso a rodar fort, amb en Francis a roda, que relleva menys, tampoc li demano. rodem a 35 per hora i en uns 3km veiem el grup. Entrem en una carretera depejada, amb grans curves, i es pot calcular la distància que ens porten. Baixem del minut, de cop, compto 40 segons, de nopu en compto 20, ja són nostres encara que està costant. sento el cotxe amb en Jean Luc al darrere. veig la furgoneta dels italians i alguns cotxes d'acompanyament del grup al davant. En Jean-Luc es veu que està patint i gaudint a la vegada perquè ha entès la nostra estratègia. arribem als cotxes a l'entrar en un poblet i de cop deig que el grup para. Un ha perdut una bosseta. Sort!, ja els tenim, abans de lo esperat, han estat uns 5km de persecució però ara descansarem. Estem rodant per carreteres amples de nou, reposem i fins i tot entro a rellevar, l'arribada a Romorantin, a les 21h, serà per para ben parat i preparar la nit.

El C5 té de nou un avituallament, ja no n'hi haurà cap més fins l'aribada, o sigui 200km i pico sense res, i en Jean Luc ara anirà a l'Hotel a dormir, o sigui que ens hem de preparar de valent. Mengem molt i carrego bé les butxaques, em poso el xaleco, el reflectant i les llums. Parlem amb els italians i els demés del grup, es queden a descansar més estona. En Francis prefereix seguir, anar tirant, o sigui que anirem tirant, i si vénen, doncs millor. Se'ns apunta un alemany, en Willy, amb qui acabarem la ruta a París (bueno, a Balainvilliers).

El crepuscle omple de mosquits les carreteres i ens els empassem tots! quina passada, mai havia topat amb tants de mosquits! Anem tirant cap a fer uns llargs 140Km fins al proper control, potser massa tròs sense res, de nit, ni avituallar ni res. fins ara tot ha estat mig ben muntat, però el darrer tram deixa bastant que desitjar en lo referent a organització. Els primers 100 els faig bé, els darrers 40 vaig tocat, fins i tot decideixo, a deu per el C6, despenjar-me del grup, que és ara de 5 unitats i dos o tres de davant estan tirant massa pel meu gust. Arribem a Autruy sur Juine, Km 530. Un desangelat hotel amb una vella que fa por és el control. Em foto un cafè amb llet (2,40 euros tu!) Vaig al lavabo (un autre souvenir de l'espagne plus grande!) i ben descansats, sortim cap als darrers 100km

Ara ja sé rodar de nit, la vista encara que cansada es va aguditzant, aprens a seguir la línia, o bé la cuneta, i aprofites qualsevol llum que hi hagi. rodar per boscos frondosos, a uns 30 per hora, és la viva imatge del silenci combinat amb la velocitat. tires endavant perquè hi tires, sense saber ben bé on estàs.

En una carretera oblidada, en mig d'un gran bosc, ens hem trobat un ramat de senglars! quin ensurt! estaven al carril esquerre de la calçada, parats, unes vuit o deu femelles i molts petitons, més clarets, potser una vintena llarga. he vist les ombres i he cridat, s'han mogut tots de cop i han fugit, sort que no hem topat amb cap, a una trenta per hora podia haver estat un fort accident!

La carretera fins a París tendeix a baixar, plana en la majoria de trams, i ja cap a l'arribada, dos o tres grans pujades i un seguit de cotes dificulten el camí. De totes formes, pot més les ganes d'arribar que no pas la fatiga, que ara ja és descarada, encara que no tant dura com a la BPB. Amb la fresca de la matinada ens presentem a Ballainvilliers, i encara que una mica farts de tot, estem contents d'arribar. Hem estat el 9, 10 i 11è de la nostra tanda. ens estirem a unes colxonetes que posen, tot esperant en Jean-Luc, que sobre les 8 ens portarà la roba per dutxar-nos, menjarem i sortirem cap a Burdeus. Ell també es mereix un homenatge, ha estat amb nosaltres molta estona, ha patit perque no ens passés res i ha estat molt servicial, és un luxe tenir un acompanyant així.

http://www.bordeaux-paris-randonneurs.com/about/35/35_H.htm

Les imatges parlen per sí soles, els Km anaven passant, i tot i menjar una mica més acompassat i millor que a les brevets i a la BPB, encara haig d'aprendre els ritmes del Gran Fons, les pàjares van venir i van marxar, amb menys intensitat, els mals de cames i de peus també, i vem descobrir amb en Francis que passàvem moments de dificultat cada ú al seu estil, un abans, l'altre després, però almenys ens vam compenetrar perfectament, adaptar als grups i anar saltant, de colla en colla, per acabar davant de tot de la nostra categoria.

Fem el repas finale i sortim cap a Bordeaux. 500 i pico d'autopista, per arribar sobre les 15h a cal Jean Luc, on la Valerie, les nenes i els avis ens reben. Fem un mos i xerrem una mica. tots estem contents. Cap a les 17h sortim cap a Catalunya de nou, cansats però contents, anem fent KM ara ja sense pedalar. La tornada és plàcida. Sobre la una a Sabadell.


El quadrant de maratons 2008 queda com a la taula:




2 comentaris:

xavier novell ha dit...

salut crack.
quina embeja... collons ja m'han dit que molt bé a maratona , amb bona companyia de la grupeta de casa.
quina ambeja!!!! però tot no pot ser...
res que felicitats per anar a fer un altre de llarga distància " ès un vici , oi?" em sembla que ara ja no ens aturarà ningú. records gubi.

Miquel Gubianas ha dit...

ui si, ara mateix ja em posaria a fer un randonneur 5000 d'aquells, però caldrà esperar fins al 2011.

em volta pel cap una bacallanada heavy metal i necessitaré un equipàs, a veure si cuino la idea.

de moment, temporada en stand-by, que fa calor i les cames estàn pal arrastre. potser banyoles dissabte i res fins a la Indurain... o la bacallanada pròpiament dita.

salut!